Dels bacteris ja ens ho podem esperar gairebé tot. N’hi ha que arriben a viure en els ambients més inesperats, que resisteixen condicions extremes i que fan coses que pensàvem que eren impossibles. Resulten tant impressionants que en ocasions podem  oblidar que no deixen de ser éssers vius i tenen els seus límits.

Uns dels microbis que es van fer més famosos fa anys van ser uns bacteris del tipus Streptococcus mitis. L’any 1971 es va informar que alguns bacteris d’aquest tipus havien aparegut a l’interior d’una càmera fotogràfica. Eren uns contaminants inesperats que resultaven notables per un motiu. La càmera havia passat tres anys a la Lluna, en unes condicions ambientals, no cal dir-ho, d’allò més hostils.

La càmera formava part de la sonda Surveyor 3. Un dels equips que es van enviar automàticament a la Lluna abans de les missions Apol·lo. Aquella en concret havia de situar-se al terra lunar i perforar la superfície per obtenir informació de les característiques del terra de la Lluna. Tres anys després, l’Apol·lo 12 va aterrar molt a prop d’aquella sonda i els astronautes en van recollir algunes peces per tornar-les i poder estudiar l’efecte que tenia sobre els materials una exposició prolongada a les condicions ambientals de la Lluna.

Sembla poca cosa, però de fet, és la única vegada que una sonda que ha passat anys a un món diferent de la Terra ha tornat per poder ser estudiada.

Per això no es estrany que trobar en aquella càmera uns microbis que encara mantenien la capacitat de créixer fos una gran sorpresa. Es va pensar que l’equip no s’havia esterilitzat completament en preparar la sonda i que els microbis havien resistit el llançament, l’estada a l’espai i els quasi tres anys a la superfície de la Lluna. Tot plegat era una demostració de la capacitat d’alguns microorganismes per resistir els viatges interplanetaris i un bon suport per la teoria de la panspèrmia. La que opina que la vida va arribar a la terra en forma d’espores provinents d’altres planetes.

Però alguna cosa resultava estranya. Hi ha microbis molt resistents, però S. mitis en particular no és un dels que aguanten més. De fet, el podem trobar vivint a la boca i causant-nos càries. No és preciosament un extremòfil. Potser per això, fa poc es va fer una revisió de les dades i els procediments d’aquells temps i les conclusions a les que han arribat són més normals. Sembla més probable que la contaminació de la càmera tingués lloc en tornar a la Terra i no abans de marxar.

Aquell material es va processar d’una manera que ja no es pot tornar a fer servir per estudiar, però les fotografies de com van treballar indiquen que la càmera no sempre va estar mantinguda en condicions estèrils. Fa gràcia mirar les fotografies i veure els tècnics equipats amb guants i mascaretes, però amb la resta del braç o la cara descobertes. Un equip que protegia l’investigador, però no protegia amb total fiabilitat les mostres. En tot cas res a veure amb els vestits que es fan servir actualment en els laboratoris d’alta seguretat, que semblen vestits d’astronauta i que aïllen completament el material i el personal.

No és que treballessin de qualsevol manera, però l’estudi era per veure el comportament dels materials i no pas per analitzar la vida dels microbis a l’espai. Tampoc es tenia una gran experiència en aquesta mena d’estudis per aquells temps.

En tot cas, i tenint en compte les condicions en que es van tractar les mostres, sembla més fàcil una contaminació a la tornada que no pas un superbacteri resistent a l’espai exterior. I és que com ha dit algú, sembla que som molt més eficients trobant microbis que no pas esterilitzant els equips i manipulant les mostres.

Un avís que caldrà recordar quan, més aviat o més tard, comencem a tractar amb mostres provinents de Mart.