Problemes irresolubles, resolts.

sun.jpg Una de les crítiques més absurdes que es fa als científics i a la ciència en general és quan ens acusen de creure que tenim la raó absoluta i que no estem oberts a noves idees. Precisament la ciència progressa gràcies a posar a prova una vegada i una altra les teories acceptades. I les que ara estan acceptades van haver de passar escrutinis implacables per aconseguir-ho. Aquesta característica és la que marca la diferència entre la ciència i les religions o les pseudiociències.

I un bon exercici és recordar els problemes que van afrontar idees que ara considerem ben establertes. Al menys, tan ben establertes com pot estar una idea científica. Per exemple, la evolució va estar a punt de ser descartada ja que al començament no aconseguia explicar un problema bàsic. El de la dilució.

Darwin va proposar que com que els organismes que apareixien a cada generació presentaven diferencies, i com que algunes d’aquestes particularitats serien avantatjoses, els organismes que les presentessin tindrien més esperança de viure i reproduir-se i passarien la característica als seus descendents. El problema és que aquests organismes afavorits per l’atzar s’haurien de creuar amb altres de menys afavorits, de manera que la característica en qüestió s’aniria diluint. Si una girafa neix amb el coll més llarg i això li permet viure millor, genial, però s’haurà de creuar amb una girafa de coll normal, de manera que els descendents quedaran amb colls ja no tant llargs. Les virtuts de la selecció no resistirien l’efecte de dilució a mida que passin les generacions.

El problema tenia una solució, però Darwin no la trobava ja que no coneixia els treballs de Mendel i les seves lleis de la genètica. No coneixia que era un gen ni un cromosoma. No tenia ni idea que les mutacions no es dilueixen sinó que es mantenen al DNA. Que poden quedar emmascarades en els híbrids però que tornen a sorgir en la segona generació. El problema irresoluble de Darwin va quedar resolt amb elegància i simplicitat quan els nostres coneixements sobre com funciona l’herència biològica es van completar. Només algun integrista religiós segueix sense assabentar-se que el problema irresoluble de l’evolució ja es va resoldre fa molts anys.

En astronomia també es van trobar amb algun problema irresoluble quan miraven d’explicar com era que el Sol cremava durant tant temps sense esgotar el seu combustible. Tot i que el tema de l’edat del Sol els va complicar molt les coses, la principal dificultat era explicar d’on obtenia l’energia per irradiar d’aquella manera tan descomunal. Cap reacció química permetia explicar-ho. Van proposar mecanismes basats en coses com la calor generada per la contracció gravitatòria. Eren poc satisfactoris, però era el millor que tenien. A diferència de l’evolució, en el cas del Sol cap integrista podia negar que brillava i generava escalfor.

El problema, de nou, eren uns coneixements insuficients. Anys després es va descobrir la radioactivitat, l’immens potencial de l’energia nuclear i el misteri va quedar resolt sense més problemes. El Sol no crema res ni genera calor per complicats mecanismes de contracció gravitatòria. El que fa és mantenir unes reaccions nuclears que generen moltíssima més energia que cap font coneguda fa un parell de segles.

Aquests exemples plantegen un problema interessant, habitual en la ciència. Quan una teoria, una idea o una explicació no resulten satisfactòries és perquè la teoria és errònia? O és perquè ens falten elements per validar-la? A la pràctica no tenim manera de saber-ho, però seria absurd donar per bones teories que no ofereixen explicacions prou satisfactòries tot esperant que en un futur adquirim nous coneixements que la validin. És molt més senzill admetre que hi ha coses per les que encara no tenim explicació.

Ara estem al mateix punt en molts problemes que esperen solució. Per explicar l’origen de la vida o l’origen de l’Univers tenim grapats de teories, però totes tenen problemes. Segurament algun dia, estudiant algun tema aparentment sense cap relació, descobrirem algun fet que resoldrà l’obstacle principal d’alguna de les teories i, sobtadament, tot semblarà evident. Mentrestant, caldrà tenir paciència i seguir investigant.

4 thoughts on “Problemes irresolubles, resolts.

  1. És terrible aquella sensació que tens de quen gairebé tot encaixa excepte una coseta determinada i no saps si és que no encaixa perquè no ha d’encaixar o perquè hi ha alguna cosa que desconeixes…

  2. S’ha de reconèixer que els mecanismes per explicar el Sol eren molt d’estar per casa quan els compares amb les idees que tenen ara alguns (Cordes i semblants), ara sí que l’hem liada..

    Llavors la genètica, des del punt de vista de Mendel, seria una precursora de la física quàntica en què hi ha paquets genètics, en contra de ser contínua que portaria a la catàstrofe de la dilució.

    PS: En física duia a la catàstrofe ultraviolada.

  3. La temptació és massa gran: no hi ha explicació, aleshores la causa és una força sobrenatural. No podem culpar la humanitat, ho ha fet durant mil·lenis precisament perquè som curiosos de mena i ens fem preguntes contínuament, però la ciència ens ha demostrat que només cal fixar-se bé en la natura per adonar-se que al final tot acabarà encaixant. És clar que per alguns és preferible que la “força sobrenatural” no perdi pistonada, perquè és la base de la seva institució i lobby de poder.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *