Jo vull morir.
No pas ara, no patiu. Ni en un futur immediat si puc evitar-ho. M’estimo intensament la vida. Em fa feliç la curiosa capacitat d’anar aprenent, descobrint, explorant, gaudint, estimant i meravellant-me de tot el que m’envolta. A sobre, he tingut la immensa sort de viure en un moment històric i en un indret geogràfic que em permet disposar d’un nivell de vida inimaginable per la quasi totalitat dels éssers humans que han existit al llarg de tota la història. En soc plenament conscient. Però tot i així, vull morir quan arribi el moment.
La reflexió la faig cada vegada que veig notícies on es proposen millores terapèutiques que ens apropen a una hipotètica immortalitat. Aproximacions basades en cèl·lules mare, en la substitució d’òrgans, les noves tècniques de la biònica, la biologia molecular o fàrmacs i productes altament improbables permeten somiar amb una vida sense límits i amb un cos eternament jove.
D’entrada sembla genial. Però quan hi penso una mica m’adono que les coses no són tan boniques com poden semblar i que la immortalitat pot ser una condemna terrible.
Encara m’agrada viatjar, però cada vegada em costa més sorprendre’m o emocionar-me com les primeres vegades. M’agrada llegir, però cada vegada trobo més històries que recorden altres que ja vaig llegir fa temps. M’agrada gaudir dels plaers de la vida, però ja no n’hi ha gaires que no hagi tastat. Com és natural, les novetats cada vegada són més infreqüents i tot plegat no és res més que l’efecte d’anar envellint. Un procés que el començem des del mateix dia que naixem.
No passa res perquè no es pot viure només de novetats. Les persones sàvies són les que poden apreciar i gaudir amb els fets rutinaris, amb paisatges coneguts i amb el dia a dia. Però fins i tot això, a la llarga ha de cansar. He vist molts avis que en un estat físic raonable, deixaven de llegir perquè ja els eren igual els llibres. No els interessava el cinema perquè ja coneixien totes les històries. Només canviava la cara dels protagonistes i el nivell dels efectes especials. Els feia mandra passejar perquè ja coneixien tots els secrets del paisatge…
Ens amoïna l’estat físic del cos, però el veritable problema el tenim a la ment. Les nostres cèl·lules han evolucionat per viure un nombre considerable, però limitat d’anys. Amb la biomedicina podrem anar allargant la història un temps i, sobretot, podrem fer que la qualitat de vida tingui un nivell molt alt fins al final. És una notícia excel·lent, però no se si avancem al mateix ritme pel que fa a la ment. Tot sembla indicar que la nostra ment també permet viure molt bé durant molts anys, però al final també s’esgota. No per malalties i envelliment, que també, sinó per una mena de esgotament intel·lectual que fa que al final ja en tinguis prou. A més, la memòria té una capacitat limitada. Ja no recordo moltes de les coses que vaig fer de nen. Persones que vaig conèixer ja són només un nom o una fotografia vella, però no tinc present la veu, l’olor, la manera de moure’s… Els records es van esvaint inexorablement, en part per deixar espai per altres records més recents i en part per el simple desgast de les connexions neuronals.
Viure pot ser (hauria de ser!) un plaer, però tots els plaers han de tenir un límit. L’arròs que vaig menjar a l’Ametlla fa un parell de setmanes era deliciós, però seria incapaç de menjar-ne cinc quilos en un àpat. Un orgasme està molt bé, però si durés sis hores sense interrupció seria una agonia. M’encanta la ciència, però cada vegada em costa més seguir el ritme de descobriments i cada vegada n’hi ha menys que realment em deixin al·lucinant. Viatjar és genial, però passades un parell de setmanes ja tinc ganes de tornar a casa. Qualsevol cosa que m’agradi, m’agrada dins d’uns determinats límits.
M’estimo la vida, però fins i tot aquesta estima tindrà un límit algun dia. No se quan serà i per cert que no tinc cap pressa. Com que soc humà, a l’hora de la veritat segurament dubtarè, m’entristirè i pensarè que encara no era el moment. Sigui com sigui, voldria arribar al final d’una manera digna i sense patir, però no tinc cap intenció de renunciar-hi a un final. Per això, les promeses d’immortalitat, a part del fet que ara com ara encara no me les crec, em semblen una mica absurdes. Lluitar contra les malalties, la mort prematura i millorar la qualitat de vida son tasques d’allò més nobles. Allargar la vida tant com sigui possible també, però només dins d’uns límits “humans”.
Fins on sabem l’Univers té una mica més de catorze-mil milions d’anys. Contra tot pronòstic, una petita quantitat de matèria, feta d’àtoms que es van generar dins el nucli d’una estrella i que van romandre formant part de la superfície d’un petit planeta es van organitzar adquirint un grau de complexitat suficient com per prendre consciència de si mateix, a aprendre i a reflexionar sobre tot el que l’envoltava. Cada un de nosaltres és un fragment de l’univers, de pols d’estrelles, de biosfera conscient. Ens costa adonar-nos de com en som d’afortunats només pel fet d’existir ara i aquí. I com tots els plaers importants, cal saber gaudir-ne al màxim durant el màxim temps possible. Però no més.
La vida…… quin regal més maravellos, podriem haver esdevingut una pedra, aigua, o qüalsevol altre cosa en lloc d’essers humans i no tenir la capacitat de consciència de la que gaudim. Això ho he pensat moltes vegades i també ho he comentat en tertúlies amb els amics i coneguts.
En quan al temps de viure, personalment, crec que m’ha agradaría viure uns quants centenars d’anys, per poder anar a l’espai, un dels meus somnis.
Jo crec que amb uns centenars d’anys (posem uns 300) tindria prou, però podría maravellarme veient sistemes binaris solars a una distància prudent, visitar nous planetes semblants a la terra o no, veure com es desenvolupa la vida a altres planetes, veure nebuloses, viatjar a la velocitat de la llum i poder gaudir en directe dels espectacles que en dona l’univers.
¿Viure aquestes experiències o unes altres no seria la bomba?
Per aquests motius m’agradaria poder viure molts més anys.
Com que es molt possible que això no passi, continuu visquent amb intensitat la vida que tinc i gaudint de la vida amb la familia i amics. Us demano perdó per tota aquesta parrafada.
La vida té les seves etapes, es tracta d’anar-les gaudint i no voler anar massa endavant ni endarrere, només restar allà on la nostra edat física i mental ens permeti. La mort no és bona ni dolenta, un cop arribi no tindrem temps de lamentar-nos per allò que hem fet o no hem pogut fer (bé, segons les meves creences o si voleu les de la ciència), segurament ho passaran pitjor els que ens trobin a faltar, així que crec que tenir una visió natural de la vida i la mort ens pot ajudar força a preparar i superar el dol.
Xavier, segur que hi havia gent fa tres-cents anys que haguessin donat un ronyó per veure la cara oculta de la lluna o la superfície de Júpiter, o per volar o anar amb tren de Barcelona a Madrid en tres hores.
Com va dir algú, “cualquier tiempo pasado fue anterior”.
Un post preciós amb el que coincideixo plenament.
A mi m’agradaria morir-me quan jo ho vulgui, no quan el cos ja no em funcioni. Com dius, quan les neurones estiguin “desgastades”. Si el meu cos falla abans que el meu cervell en tingui prou, llavors sí que voldré tractaments salvadors d’immortalitat.
Al cap i a la fi, els éssers humans tenim l’habilitat de morir-nos quan ho desitgem. La fi de la nostra vida sempre la podrem decidir, encara que aparentment siguem immortals.
Gràcies per aquest article. Ha estat sensacional!
M’ha agradat molt. I va ser per això que expliques – més o menys – que els elfs van fer via cap als ports grisos… 🙂
Jo ja he fet 65 anys i de moltes coses que gaudia i fruita, ara ja no puc amb elles. Menjar i beure m’agrada, però cada dia tinc més por o temor. La TV i el cinema quasi no em diuen res. Llegir llibres ja fa anys que no ha faig. El sexe quasi m’ha desaparegut després d’extirpar-me la pròstata cancerosa. I el temps sense il·lusió futura passa lentament avorrit.
Uau, per escriure això hi ha hagut d’haver un bon desencadenant. Desitjo que fos bo 🙂
Doncs jo discrepo, tu!
La curiositat que tinc no crec que s’acabi mai. Dia a dia trobo temes més i més interessants dels que m’agradaria aprendre. I no crec que en tingui prou amb una sola vida. I sí, amb els anys la gent es va esgotant, però fins a quin punt no en tenen la culpa les limitacions físiques i de salut? Si la ciència avancés prou com per a prevenir el desgast dels nostres cossos, dubto molt que a la ment li passés el mateix. Jo no crec en l’avorriment del món; crec en una inesgotable set de viure i de buscar sempre coses noves.
A mi no em sembla absurd i em resistiré amb totes les meves forces a morir. Vull viure per viatjar a les estrelles, per poder estudiar tot el saber humà i no tindre temps amb una vida normal de 80-100 anys.
Em titllareu de friki, però intento fer al màxim de rutines científicament provades que allarguen la meva vida. Evito xorrades sense referències científiques i m’esforço a seguir rutines de teories nutricionals, esportives i mentals amb evidències contrastades que allarguen la nostra vida.
No em penso comprar un cotxe, ni una segona residencia, ni una tele de 50 pulgades perquè no ho desitjo ni necessito. Intento viure molt austerament i penso dedica als meus estalvis en finançar investigacions en els camps de la Salud.
recordo una obra de teatre on un personatge era immortal, al principi flors i violes però amb el pas de temps se li morien amics i amors, parents i es quedava sol i desitjava que la vida acabés tot ha de tenir un limit
Ufff, me ha impresionado y emociando leer este post. Es precioso al tiempo que inquietante. Tengo 42 años y puedo ver en el horizonte lejano un paisaje similar al que describes.
Un bravo molt gran. M’ha encantat aquest article… I estic totalment d’acord amb tu. En el sentit que tu ho expliques, jo també vull morir.
Arribo tard, però chapeau.
Totalment d’acord, molt bona reflexió!