Per quin motiu els grups humans tendim a tenir conflictes? Segur que hi ha motius de tota mena, alguns raonables, altres de més poca-soltes i molts completament irracionals però no per això menys intensos i, de vegades sagnants. Es poden donar molts motius per mirar d’explicar-ho. Causes històriques, econòmiques, polítiques, racials o religioses, per posar només alguns exemples han servit al llarg dels segles per mirar de justificar o entendre els conflictes entre comunitats. Però entendre les coses quan ja han passat no serveix de gaire. L’interessant és identificar els possibles punts de conflicte i mirar de quantificar el risc per poder prevenir els escalats de violència.
Això és complicat. Hi ha qui pensa que les ciències dures, la física, la química i similars, són coses complicades. Però en realitat resulten molt senzilles si les comparem amb els reptes a que s’enfronten la psicologia o la sociologia, que treballen amb materials tan aparentment absurds com el comportament humà individual o col·lectiu.
Però es poden fer aproximacions, i un grup ha desenvolupat un sistema per mirar de quantificar la probabilitat d’esclats violents o de conflictes en general entre diferents comunitats. Semblaria que cal fer un estudi important sobre condicions històriques econòmiques o socials dels grups, però el que troben és que per evitar conflictes només calen dos condicions. Que els diferents grups socials tinguin prou integració per evitar que un grup domini sobre l’altre o, quan això no pot ser, que existeixin fronteres (polítiques o físiques) que coincideixin amb la demografia d’aquests grups.
Aquest mètode l’han aplicat a un país potencialment conflictiu com Suïssa, on conviuen diferents idiomes i religions i han trobat que les zones amb potencials conflictes no són tals gràcies a la estructura en cantons i a la geografia del país. Les fronteres entre zones de parla francesa, italiana o alemanya coincideixen amb les fronteres cantonals. Unes estructures administratives prou independents com perquè cap cantó interfereixi en l’altre en la manera de viure. No hi ha interferències, no hi ha conflicte. I una cosa semblant passa amb les fronteres entre catòlics i protestants.
Segons els autors, sense l’existència dels cantons, Suïssa hauria tingut una història molt similar a la d’Irlanda, però la presencia d’aquestes fronteres els ha permès viure tranquil·lament i sense problemes. A la imatge podem comparar zones lingüístiques i la probabilitat de conflicte sense els límits cantonals o amb aquestes fronteres. En realitat tenim una idea una mica massa idealitzada de Suïssa ja que als anys 70 si que va haver-hi esclats de violència entre comunitats a la regió del nord. Era justament el cantó de Berna, on hi havia una minoria francòfona en una zona de parla alemanya. La solució va ser (per referèndum, és clar!) una secessió i la creació del cantó del Jurà, de parla francesa.
El model també l’han aplicat a l’antiga Iugoslàvia, on no es donava la coincidència entre límits demogràfics de comunitats i límits polítics ni geogràfics i on unes comunitats tenien molt poder sobre les altres. Al treball van trobar que les zones amb alta probabilitat de conflictes van ser precisament les ciutats que durant la guerra van patir els principals massacres. Quan el model l’apliquen a l’actual Iugoslàvia i comparen com aniria la cosa sense fronteres entre els diferents països o amb fronteres, la probabilitat d’esclats es redueix considerablement gràcies a les noves fronteres.
El mètode potser és encara una mica massa senzill, però molt prometedor cara a entendre els comportaments dels grups humans. Segur que amb el temps aniran millorant la metodologia. En tot cas, aquests resultat donen que pensar.
En primer lloc, resulta una mica depriment constatar que amb el seny i la bona voluntat no sembla que es pugui controlar l’aparició de conflictes entre comunitats, ètnies o grups humans i que la solució sigui simplement l’aïllament. Una conclusió que la història ens ressalta sempre, però que no deixa de ser la constatació d’un cert fracàs de la racionalitat. En tot cas, va bé recordar que hi ha fronteres (límits, divisions) de moltes menes. Un límit pot ser entre països, però també entre comarques, municipis o províncies eclesiàstiques. L’important és que es respecti allò que delimita.
I un altre motiu de reflexió el trobem en el fet que enfront de un mateix problema (grups amb religions, idiomes i histories diferents) tenim exemples de solucions bones (Suïssa) i dolentes (Iugoslàvia). A Suïssa van optar per establir unes fronteres interiors que permetien a cada grup fer la seva sense imposicions del grup veí de manera que ningú tenia motius per trencar la baralla. A Iugoslàvia han acabat gairebé igual, amb unes fronteres molt més radicals i més ben plantades, però pagant un preu extraordinàriament més alt i hipotecant el futur per moltes generacions.
Potser podríem aprendre alguna lliçó. Mentrestant, serà interessant seguir les anàlisis que vagin fent a mida que les apliquin a altres indrets del món.
I mentrestant en aquesta pobre i castigada terra nostre s’han dedicat a afeblir aquestes fronteres interiors i a reforçar la posició de força que té in determinat grup sobre els altres.
Per no dir que els que segurament entraran a manar dins de poc ja tenen trempera només de pensar en la possibilitat de fer desaparèixer aquestes fronteres.
No has comptat amb els interessos aliens per crear noves fronteres o bombardejar països.
Carquinyol. Potser és que no coneixen aquests estudis? O potser que sel’s en fot completament i simplement intenten imposar la seva manera de fer?
Vicent. Ep. Recorda que el primer supósit per evitar conflictes és que no hi hagi grups que dominin sobre altres. Els interessos aliens i els bombardejos són la mostra que alguns grups si que s’imposen sobre altres. De manera que si que estava inclós en l’estudi. però, es clar, aquest es un suposit tan evident que no cal gaire anàlisi per veure-ho.
Tot molt bonic a la teoria, però a la pràctica els grups de domini quasi sempre existeixen i costa molt poder-los eliminar.
Als Països Catalans ja fot més de 300 anys que ho intentem i mira ja ho deia en Federico Losantos recordant la dita de Espartero: “A Catalunya hay que bombardearla cada 50 años” i mira de moment ja han passat més de 50 anys, però amb la invenció de les lleis “democràtiques” (democràtiques per ells, perquè per nosaltres, ja em direu com pot ser que 10 persones tirin per terra un referèndum popular) han trobat la mamella per canviar bombes i guerres per decrets i prohibicions.
Estaria bé que la pròxima parada d’aquest estudi sigues a la nostra terra.
I què passa quan les diferències són dins de les fronteres?
Em sembla que això de les comunitats monolingües, monoreligioses i monoculturals ja ha passat a la història. Serà més difícil però haurem d’aprendre a conviure en societats plurilingües, plurireligioses i pluriculturals.
OCA: De fet la teoria només confirma el que veiem. Hi ha comunitat on una tér prepondreància sobre l’altra yi no hi ha mecanismes d’aíllament de manera qeu cada una faci la seva sense intereferències de la més poderosa. Per tant, hi ha conflicte. Si que seria interessant veure que sortiria, però en realitat és bastant previsible.
Lenam. Doncs el que passa aleshores és que augmenta la probabilitat d’esclat de conflictes a no ser que els diferents grups socials tinguin prou integració per evitar que un grup domini sobre l’altre. En realita les dades queobtenen suggereixen que no hi ha problema per la multiculturalitat, multireligiositat i plurilinguisme mentre cap comunitat no tingui prou poder com per imposar-se sobre les altres. Quan això no passa, el millor es establir limits fronteres (que poden ser comarcals, regionals, nacionals o el que calgui). Simplement es tracta de marcar territoris per evitar xocs.
Ja et dic que es una conclusió depriment perque constata la incompetència dels humans per acutar amb racionalitat i respecte. Però és el que surt i sospito que la història ens indica una llço semblant.
Estic amb en Lenam; el ideal del president Woodrow Wilson de un territori per a cada poble i un poble per a cada territori –tan s’hi val que parlem de fronteres interiors o exteriors– és utòpic i obsolet. La barreja ètnica i cultural és irreversible i anirà a més. I donat que els occidentals (de raça caucàsica) som minora i ens reproduïm menys, val més que ens hi anem acostumant i ens ho prenguem bé, perquè sinó tenim les de perdre.
Si, si.. Jo tambñé coincideixo en que la idea de viure cadsascú eal seu raconet ja no té aplicació i que la multiculturalitat és la realitat que arriba. I que a més, és desitjable. Però no es pot ignorar que això també comporta unes condicions per l’aparició de conflictes. I el model simplement indica les dues solucions per prevenir-ho. Si la multiculturalitat no és equilibrada, cal establir limits.
Felicitats per l’article Daniel.
La multiculturalitat és una entelèquia. No existeix ni existirà mai. Està basada en una premisa equivocada, igual que el comunisme. Ambdues eren tant racionals com impossibles. Perquè estan en contra a la natura del home. No tenen en compte la herència genètica de milions d’anys i que ens ha fet humans: Una espècie de grans Simis gramials que li ha permés sobreviure als altres depredadors, sobretot als que eren també grans simis.
Això no és canvia amb amb un centenar d’anys. No es podrà canviar mai, perquè aleshores deixariem de ser humans.
Per exemple si en una ciutat o territori existeix varis grups culturals diferents (és a dir, amb una percepció de la realitat condicionada per la seva llengua i cultura) si entren en contacte per fer qualsevol tipus d’activitat, sigui cultural, social, econòmica o politica, segur que es generaràn conflictes d’interessos, que encara que no tinguin res a veure amb la cultura de cadascú, no impedirà que es cerqui suports i affinitats amb els qui són de la mateixa cultura. Aixó acabarà crean diferents blocs que defensaran les seves postures i aqui entrà la nostra vessant genètica que afavoreix el comportament tribial provocant l’aparició de liders alfa amb una serie de llepaculs, que amb el temps , acabaràn enfrontant-se amb els altres liders alfa i els seus llepaculs de les altres comunitats. El conflicte polític ja està a punt per acabar en un conflicte violent.
Estic molt d’acord amb les conclusions que s’hi arriba.
Per cert, jo visc a Alemanya i malgrat teoricament un 30% som immigrats, la veritat és que només hi ha una cultura: l’alemana. NI turc, ni italià, ni rus, ni bulgar… Tots han de passar pel tubo de la llengua alemanya.
A Alemanya no els importa que a casa teva parlis o visquis com un català, però els fills o tenen un nivell alt d’alemany i dominen la seva cultura, o als 10 anys ja els discriminen perquè no pugin anar a la Universitat.
Per això la majoria dels fills immigrats només poden treballar a les fabriques de manobres o de caixeres. Peró els fills d’alemanys són els que dirigeixen el país,
A on hi ha una mica de conflicte? doncs a les grans ciutats a on hi ha gethos turcs i es troben que a la segona i fins i tot tercera generació, no saben parlar ni tenen els minims de cultura alemanya. Això fa que aquest col,lectiu s’estigui enquistant i comenci a crear conflictes ja que són prou grans per fer-se visibles pels alemanys, al cultura dominant..
Els que parlen de multiculturalitat perdoneu que us digui, viviu en un món tant fictici com el que es creien al Marx.
Home! Tant com una entelèquia. El que és il·lusori és pensar que no sigui cap font de conflictes. Però deixam ser optimista i pensar que si no ignorem aquesta possibilitat, podem trobar la manera de treure’n profit. Potser de vegades no hi ha mes remei que la separació. però altres vegades es pot aconseguir un bon grau de interacció sempre que (de nou) un grup no domini sobre l’altre.
En tot cas, fàcil no és.
Daniel, per molt optimista que siguis la realitat és que en cap lloc de la Terra a on hi ha hagut varis grups culturals diferents i que siguin prou grans o influents per fer-se notar, no hagin acabat amb un conflicte violent. Normalment sempre és del grup majoritari però que veu que el minoritari té massa influència o l’està agafant.
Sempre abans hi ha hagut un periode de calma, però el conflicte s’estava gestant.
Aixó ha passat en qualsevol lloc, per exemple a Europa amb Iugoslavia amb els servís contra bosnians i croats,i també entre croats contra bosnians, els servís contra kosovars…et..A Orient Mitjà amb els Armenis pels turcs, a Liban era la repera. Després de varies decades de pau i bona convivència al final una guerra civil de 20 anys entre els cristians, els mulsulmans sunites, els mulsumants xiites, els palestins i entre mig els jueus. A Israel i Palestina fa més de 60 anys que dura. A Africa a Rwanda, amb l’extermini de milers de tutsis i dels seus simpatitzants per part de grups extremistes hutu….Quina serà la següent?
Només no hi ha conflicte quan un grup domina sense cap dubte i l’altre té assimilat interiorment que al ser el minoritari no té dret a reinvindicar la seva cultura a l’altre i que el seu àmbit d’actuació ha de ser reduit al seu cercle familiar, assumint que al cap d’unes generacions desapareixerà. Però si tenen èxit en mantenit la seva cultura diferent a la majoritaria durant les generacions, pot acabar com el cas dels jueus. Aquests sempre han acabat amb conflictes als llocs a on estaven en el moment que agafaven una mica de presència o influència (en aquest cas econòmica).
No hi ha res a fer. En un mateix lloc només pot prevaldre una sola cultura. Ara bé, es pot aconseguir potser en el futur i crec que encara fa falta tres o quatre generacions, que la cultura d’un lloc sigui molt semblant a la d”un altre. Però aquesta semblança es donarà gràcies a la imposició de la cultura anglosaxona i la seva llengua. Però dubto que s’acabi d’imposar de veritat i només serà una llengua de comunicació externa. Això pot fer que si es barregen, no hi hagi gaires conflictes, sencillament perquè hauran format una sola cultura resultant de la suma de les altres dues, però mai multiculturalitat. Això és una entelèquia