Dimarts va morir la Lynn Margulis. Als que no són del ram de la biologia potser no els sonarà massa, però segurament aquests dies es comentarà que va ser la primera esposa d’en Carl Sagan. Aquesta dada és certa, però seria una terrible injustícia recordar-la només per això. La Lynn va ser tot un cas de científica que va proposar noves teories, va explorar noves idees, es va barallar amb la comunitat científica per la radicalitat dels seus plantejaments i va fer una tasca fantàstica de divulgació.

La seva més gran aportació va ser proposar la teoria simbiòtica de l‘origen de la cèl·lula eucariota. De vegades sembla que l’origen de la vida a partir de la matèria inanimada és un gran maldecap pels biòlegs, però en realitat el que era difícil d’explicar era com passar de procariotes a eucariotes. O dit  en paraules entenedores. Com es va passar d’organismes com els bacteris, que no tenen nucli, ni orgànuls al citoplasma ni una estructura subcel·lular sofisticada, a cèl·lules com les nostres. Amb nucli, mitocondris, grapats de membranes subcel·lulars, un esquelet intern de microtúbuls i uns complexitat que no té res a veure amb la dels bacteris.

La idea de la Lynn va ser senzilla d’entendre. Va proposar que originàriament alguns orgànuls de les nostres cèl·lules, com ara els mitocondris i, en el cas de les cèl·lules vegetals els cloroplasts, eren originàriament uns organismes com bacteris que van anar a petar a dins d’una cèl·lula que deuria recordar una ameba (però sense nucli) i es van quedar com a simbionts intracel·lulars.

La ameba es beneficiava de la proto-mitocòndria ja que aquesta li aportava energia en forma de ATP, i la proto-mitocòndria quedava protegida en un medi molt més acollidor (el citoplasma de la cèl·lula gran). En altres casos el bacteri que va quedar vivint a dintre una cèl·lula més gran era un organisme que podia fer fotosíntesi i va donar lloc als cloroplasts. El resultat en aquest cas van ser les cèl·lules vegetals.

Inicialment aquesta hipòtesi no va tenir gaire bona acollida, però mica a mica les dades a favor es van anar acumulant. Els mitocondris i els cloroplasts tenen el seu propi DNA que encara conté alguns gens i que recorda molt al dels bacteris. O si plantem uns mitocondris al davant de cèl·lules del nostre sistema immunitari aquestes encara poden reaccionar com si estigués enfront d’un bacteri. Tot plegat fa que nosaltres ara ens podem considerar uns organismes fets a base de combinar diferents bacteris.

La Lynn també va col·laborar amb en Lovelock per promoure la hipòtesi Gaia. Una idea molt ben pensada i, normalment molt mal interpretada. El concepte en aquest cas era que la Terra en la seva globalitat es comporta com si fos un gran organisme. Amb sistemes de regulació igual que tenim nosaltres. Els mars serveixen per mantenir la temperatura del planeta, els cicles dels gasos fan que l’atmosfera sigui raonablement estable, etc. El que passa és que sovint s’exagera i es diu que ells van afirmar que la Terra és un organisme, convertint en afirmació literal el que només era una metàfora per explicar el comportament d’un sistema.

També va defensar idees que no van resultar ser correctes, com ara que la SIDA no la causava el virus HIV sinó unes espiroquetes. Però això no li treu gens de mèrit. Ningú ho encerta tot sempre. En tot cas, sempre és d’admirar la gent que defensa les seves idees amb passió i rigor.

La Lynn va treballar per aquí amb grups de la Universitat Autònoma. Em va fer molta gràcia saber que van descobrir una nova espècie de bacteri (una espiroqueta) al delta de l’Ebre i per això la van batejar amb el nom de Spirosymplokos deltaiberi.