L’aparició d’un coàgul que aturi el pas de la sang per una vena sempre és un problema delicat. Depenent dels òrgans afectats pot ser molt més que delicat, ja que qualsevol cosa que interrompi el pas de la sang cap a algun òrgan vital és un problema de salut molt greu. Afortunadament disposem d’anticoagulants que, amb temps, poden anar desfent el coàgul i retornant el flux sanguini a la normalitat. Els anticoagulants, però, són delicats, ja que si s’administren en excés poden causar hemorràgies. Un equilibri entre coagulació i fluïdesa que cal controlar acuradament.

Però que passa si es descobreix el coàgul en un astronauta? Allà no pots acostar-te a l’hospital ni baixar a la farmàcia a comprar anticoagulants! Doncs això és el que va passar en una missió a l’Estació Espacial Internacional (ISS) i que ara acaben d’explicar en una publicació sobre el tema.

El cas és que fa uns mesos es va iniciar un estudi sobre els canvis en el flux sanguini que passa per la vena jugular interna dels astronautes de la ISS. La microgravetat fa que la sang no circuli de la mateixa manera que sota la gravetat terrestre. El volum total de sang es distribueix diferent pel cos i hi ha vasos sanguinis on el flux s’alenteix i fa coses estranyes. Per entendre els canvis, els científics van fer que onze astronautes es mesuressin el flux de sang de la jugular amb un aparell d’ultrasons durant els entre dos i tres mesos que van passar a l’espai.

A molts d’ells els van detectar alteracions, però en un cas era més greu que un simple canvi del flux de sang. Se li havia format un coàgul que impedia el pas de la sang. Aquesta vena no és l’única que surt del cervell, de manera que la sang podia trobar camins alternatius, però no deixava de ser un risc important. I el que dèiem; allà tenien una certa quantitat d’anticoagulants, però insuficients. A sobre, faltaven setmanes abans no arribés la següent nau que els pogués transportar el necessari.

Aquesta era una situació del tot nova, de manera que es va contactar amb alguns especialistes en trombosis per decidir que fer. D’entrada li van administrar les dosis normals (altes) d’anticoagulants, però després les van anar reduint i espaiant amb idea d’allargar el tractament fins que arribessin els nous subministres. També calia enviar fàrmacs per causar la coagulació, no fos cas que els anticoagulants treballessin amb massa eficiència a l’espai. Una hemorràgia important tampoc és una situació fàcil de manejar en una nau espacial. I dubto que disposin de sang per fer transfusions.

En tot cas, el tractament va funcionar i el coàgul es va anar fent més petit. Amb maniobres forçades de respiració i compressió van poder fer que el flux de sang es restablís i l’última precaució va ser suspendre el tractament uns dies abans del retorn a la Terra, no fos cas que durant la reentrada i l’aterratge patís una hemorràgia difícil de controlar. No va passar res i dies després el coàgul va desaparèixer del tot.

Però tot plegat ens recorda que els viatges de llarga durada a l’espai poden portar un munt de problemes de salut inesperats. Aquesta vegada els hi van poder subministrar els medicaments que necessitaven, però si això hagués passat en una missió camí cap a Mart, no hi hauria cap opció de rebre ajuda. L’exploració de l’espai és perillosa i segurament només intuïm part dels perills a què estaran exposats els astronautes. Tampoc és cap novetat i sabem prou que els exploradors s’arrisquen molt. Tant és si vas en una caravel·la a cercar un nou món, a peu cercant les fonts del Nil o en una nau espacial camí de Mart.