És curiosa la tendència generalitzada a pensar que Twitter és una representació de la societat real. Curiosa en el sentit que no parem de topar amb evidències que ho desmenteixen. Per exemple, cada vegada que hi ha eleccions, podem constatar que els resultats s’allunyen molt del que es respirava per Twitter. Però tot i així, cada vegada que torna la campanya electoral, tornem a estar pendents de les piulades, les pseudoenquestes, els fils i les grans discussions que hi trobem, pensant que allò ens donarà alguna pista sobre com aniran les coses.

Encara més interessant són les explicacions per justificar l’abismal diferència entre el resultat electoral i allò que llegíem a la xarxa. Hi ha qui pensa que la causa es troba en els vots de la gent que no té Twitter (o qualsevol altra xarxa social). Una manera molt simplista de no reconèixer que la culpa és nostra i dels nostres errors de percepció.

El problema de veritat és que Twitter és un exemple genial del que s’anomena “biaix de confirmació”.

Aquest fenomen és conegut des de fa temps per la psicologia i ens ve a dir que tots tenim tendència a fixar-nos i a donar molt més valor a les coses que confirmen allò que pensem que no pas les dades que ens indiquen que estem equivocats. La mateixa declaració d’un polític pot ser brillant o irrellevant depenent de com siguem d’afins amb el personatge en qüestió. Creences i cerimònies religioses pràcticament idèntiques poden ser supersticions absurdes i primitives o dogmes de fe i motiu d’orgull depenent de si és la nostra fe o és una que no professem. Les dades experimentals poden ser confirmacions irrebatibles o mostres de conspiracions dels poders que ens manipulen.

Gairebé es podria dir que el mètode científic es va inventar com una eina per evitar caure en el parany del biaix de confirmació. I fins i tot així, els mateixos científics tenim tendència a valorar els experiments que confirmen les nostres hipòtesis preferides i a minimitzar les dades que les desmenteixen.

Aquesta tendència és el parany per excel·lència on cauen els amants de les pseudociències, autèntics especialistes a veure únicament fets que confirmin la seva creença. Dir que “prenc homeopatia i mai m’he refredat, per tant l’homeopatia protegeix del refredat” és tan absurd com dir “porto barba i mai m’ha atacat cap tigre, per tant, la barba protegeix dels tigres”. El que hauríem de fer és buscar algú que prengui homeopatia i es refredi o que tingui barba i se l’hagi cruspit un tigre. En realitat el que ens donaria informació és trobar coses que desmenteixen allò que crèiem, ja que, almenys, això ens permetria descartar errors.

I en el cas de Twitter, resulta que nosaltres triem a qui seguim, i gairebé tots ho fem per afinitats. Això fa que la majoria de coses que llegim estan escrites per gent que opina de manera similar. Una allau d’informació que confirma allò que creiem i que fa molt difícil agafar perspectiva per intuir com és la realitat. A Twitter només hi trobem allò que volem trobar. És la nostra bombolla particular, feta a mida per maximitzar el biaix de confirmació. És agradable i ens hi sentim còmodes, però no deixa de ser una visió totalment esbiaixada de la realitat. Un detall que cal recordar constantment si no volem caure en l’autoengany més simple.