Sempre que veig una estona d’un debat electoral em ve a la memòria la novel·la d’Isaac Asimov “La Fundació”. En un moment de la història, visita la Fundació un delegat de l’emperador galàctic. Passa uns dies amb els membres importants de la institució, garantint la protecció de l’Imperi i calmant les inquietuds que puguin tenir sobre uns veïns aparentment hostils. Marxa deixant a tothom satisfet i tranquil fins que un dels protagonistes fa notar un subtil detall.

El que ha fet és gravar tot el que ha dit el delegat del govern i ho ha analitzat amb una metodologia anomenada “lògica simbòlica”. La lògica simbòlica (també anomenada lògica matemàtica o lògica formal) és un sistema de metodologies per analitzar i demostrar o descartar teoremes i altres estructures formals. S’aplica sobretot en matemàtiques, però en principi serveix per a qualsevol sistema de propostes. I una de les gràcies que té és que facilita eliminar tot el soroll de fons, tota la disfressa oculta sota les aparences.

Això és útil en molts casos, per exemple quan t’estan oferint una oferta del tipus que sigui val la pena deixar tota la floritura i quedar-se només amb “exactament què m’ofereixen” i “exactament quan em costarà”. Si mirem per comprar un pis, l’eina permet ignorar les fotografies boniques i centrar-se única i exclusivament en la informació rellevant. És, essencialment el que intenta fer el llenguatge matemàtic. Una anàlisi que li treu molta gràcia a les coses, però que de vegades és útil.

De vegades, però no sempre! Hi ha ocasions en les que ja ens va bé jugar a enganyar i deixar-nos enganyar. El joc de la seducció perdria tota la gràcia si només deixéssim anar la informació estricta del que tenim al cap.

Tornant a la novel·la, una vegada fet l’anàlisi, el protagonista, Salvor Hardin, deixa bocabadats als membres de la Fundació en demostrar que, després de cinc dies de reunions i discursos, el delegat de l’imperi no ha dit absolutament res. Per descobrir-ho va haver d’eliminar les declaracions sense sentit, els romanços buits, les distincions inútils, els afalacs i la palla. Com a bon polític, calia analitzar la seva xerrameca amb els ulls de la lògica simbòlica per destapar la infinita buidor de les seves paraules. Però, és clar, qui analitza les coses així?

Jo no, per descomptat. Però seguint un debat electoral no puc deixar de pensar-hi. Polítics afirmant que aplicaran lleis que a dreta llei no poden aplicar, prometent solucions absurdament impossibles, afirmant que resoldran problemes inexistents i inquietant als espectadors amb amenaces que no són tals. Estic segur que una anàlisi de lògica simbòlica aplicada a tot el que es va dir en el debat d’ahir (i en realitat a la majoria de debats) oferiria un resultat similar al del protagonista de la novel·la d’Asimov. La buidor més absoluta. Moltes paraules per no dir res amb sentit i que només estan pensades per generar determinades emocions (por, indignació, complicitat) que empenyin a votar un o altre partit. Per cert que resulta instructiu aplicar-ho als discursos dels partits o ideologies que ens agraden. També en aquest cas topem amb paraules buides que simplement, deien el que volíem sentir.

(Per cert, es considera que “La Fundació” és una de les grans sagues de la història de la ciència ficció i en bona part és perquè, més enllà de les naus espacials i la tecnologia futurista, moltes de les coses que descriu s’emmirallen en l’essència del comportament humà. Potser per això en Salvor Hardin és un dels meus personatges preferits. Una de les seves frases, treta del mateix llibre, ha esdevingut famosa i es pot aplicar sovint: “La violència és l’últim recurs de l’incompetent“. )