D’estudis sobre la depressió (la malaltia, no l’expressió col·loquial referent a estar trist i prou) n’hi ha moltíssims, i feia temps que s’havia observat que en pacients que, a més, patien malalties inflamatòries i prenien antiinflamatoris milloraven alguns dels símptomes de la depressió. Els símptomes, no la malaltia. Un detall important a tenir present.
El cas és que malgrat que aquest lligam semblava real, la causa, l’abast i les relacions causa-efecte no ho estaven gens. La depressió causa inflamació? La inflamació causa depressió? Les dues preguntes segurament es responen amb un no, però si ens plantegem si alguns aspectes d’una patologia estan relacionats amb alguns aspectes de l’altre, aleshores és possible que sí. Per això, quan es feien meta-anàlisis en els que s’ajuntaven molts estudis diferents per agrupar el màxim de pacients, solia sortir que tractaments antiinflamatoris tenien algun efecte sobre la simptomatologia de la depressió.
De ben segur que no curarem la depressió amb aspirines, però aquesta mena d’interaccions donen pistes sobre el que està passant al cos durant la malaltia. Hi ha una tendència a passar per alt que les malalties psicològiques tenen una base física com qualsevol altre patologia. Nivells incorrectes de neurotransmissors, vies neuronals alterades, presencia de molècules que interfereixen el funcionament normal de la transmissió nerviosa,… tot això son coses que poden causar alteracions del comportament o de la ment.
I en el cas de la inflamació i la depressió hi ha una dada interessant. No tots els antiinflamatoris serveixen. Els que van bé són uns anomenats antagonistes de citoquines. Les citoquines són unes proteïnes que fan servir les cèl·lules per enviar-se senyals entre elles. Actuen sobre molts processos, però en la inflamació tenen un paper determinant. Quan els leucòcits van corrents cap a una zona del cos inflamada ho fan seguint l’avís de les citoquines que es generen en aquell indret.
Que els tractaments anticitoquines millorin coses de la depressió indica que aquestes proteïnes hi estan implicades. No seran elles les que causen la depressió, però segurament com a conseqüència del procés, els nivells d‘algunes citoquines es deuen alterar, cosa que generarà més efectes afegits al quadre mèdic. Aleshores, quan es prenen aquest tipus d’antiinflamatoris, alguns dels fils de la depressió es normalitzen.
De totes maneres, són medicament ja molt específics i amb efectes secundaris que no es poden passar per alt, de manera que d’entrada no es probable que els facin servir com a norma. El que si faran és indicar el camí per on hem d’investigar, ens donen idees de les ramificacions de la malaltia i ens recorden, una vegada més, que el cos i la ment no són dues entitats separades.