Acaben de presentar un treball sobre les diferències que es poden trobar entre els cervells dels homes i de les dones. No és el primer, ni de bon tros, però en aquest cas han fet servir un nombre prou gran de mostres, més de setze mil, i han anat fent un seguiment al llarg dels anys. Des de nadons fins persones de noranta anys. Una feinada que ha implicat la col·laboració de cent quaranta equips de diferents països

El que han mesurat només són mides, no funcionalitats ni res semblant. Han fet un recull de mesures de ressonàncies magnètiques que havien anat fent els diferents equips i han mesurat un seguit de zones del cervell. Ja era previsible trobar que el cervell masculí i el femení no serien exactament iguals, però el que volien verificar era la hipòtesi de la major variabilitat masculina.

I el que han trobat és que, com era previsible, els cervells masculins eren més grans no només en total sinó també en moltes (però no totes) les àrees i zones concretes mesurades. Però l’important era que, en moltes de les mesures fetes, la variabilitat que presentaven els homes era més gran que la que presentaven les dones.  

En realitat, les diferències en les mitjanes detectades entre cervells d’homes i de dones eren realment petites i les dispersions estan molt superposades. Però la gràcia està en la major dispersió de les mesures dels homes. Tenir més variabilitat vol dir que hi ha més homes amb cervells particularment grans, però també hi ha més homes amb cervells particularment petits. De nou, no només en la mida total, sinó en el gruix o les dimensions de les diferents estructures anatòmiques.

El que passa és que allunyar-se de la mitjana pot ser un problema, tant per excés com per defecte. Per exemple, un cervell massa petit pot tenir problemes per rendir al cent per cent, mentre que un de massa gran tindrà problemes per mantenir la despesa energètica que requereix. Com passa en tots els òrgans, hi ha unes dimensions adequades, i apartar-se’n molt porta més problemes que avantatges. Malgrat que solem pensar que “més és millor”, això no és veritat en el cas de la fisiologia.

Els autors especulen sobre si aquesta major quantitat d’estructures del cervells allunyades de la mida ideal pot estar relacionat amb la major freqüència de malalties que presenten els homes. Una idea que no es restringiria al cervell sinó que es pot estendre a tot el cos.

D’altra banda, també han detectat que si s’estudien els cervells individualment, es veu que els femenins mostren una major variabilitat individual. Els masculins en canvi, son més homogenis. Sembla contradictori amb l’anterior, però aquelles dades feien referència a poblacions i aquestes ho fan a individus. Un detall que sempre s’ha de tenir clar.

El motiu pot estar relacionat amb el fet que les dones tenen dos cromosomes X mentre que els homes només en tenen un. Per funcionar, només se n’ha de tenir un d’actiu, de manera que les dones mantenen un dels dos cromosomes X desconnectats. Ara bé, no sempre és el mateix. Això fa que en diferents zones del cos (i també del cervell) tinguin funcionant un cromosoma X, mentre que en altres zones el que funciona és l’altre cromosoma. El resultat és que el cos femení (i el cervell també) és un mosaic pel que fa als gens del cromosoma X, fet que pot tenir algun efecte sobre algunes característiques. En el cas dels homes només en tenen un, de manera que tot és més homogeni.

I pel que fa a l’edat han vist que les diferències ja hi són des de bon principi i que algunes es van fent més petites a mida que passen els anys mentre que altres es mantenen al llarg de tota la vida.

Extrapolar massa coses és arriscat, ja que només han fet mesures anatòmiques que no tenen per què estar relacionades amb funcions o habilitat. Tampoc impedeix que ho estiguin. Simplement amb aquestes dades no es pot anar gaire més enllà. Però de cara a problemes de salut, de tractaments i coses així, és important conèixer les diferències i els graus de variació que presentem uns i altres.