L’any 1996 es va descobrir un os d’un braç sobresortint de la riba del riu Tollense, al nord d’Alemanya. Es tractava d’un húmer i encara tenia clavada la punta d’una fletxa de sílex. Allò va fer que els arqueòlegs comencessin a excavar la zona que amb el temps es va descobrir que era el camp de batalla més antic del que tenim notícia Europa. Tretze segles abans de Crist va tenir lloc una batalla en la qual hi van participar milers de guerrers de l’edat de bronze i que va deixar centenars de cadàvers escampats pel terreny.

Encara no s’ha excavat la totalitat de la zona, aquestes coses demanen temps i calés, però el camp de batalla de Tollense ha anat canviant la visió que teníem de l’edat de bronze europea. I també és una mostra excel·lent de les estratègies que fan servir els arqueòlegs per anar reconstruint el que probablement va passar fa mil·lennis. Algunes són ben conegudes. Per exemple gràcies al carboni 14 s’ha pogut datar amb força precisió les armes de fusta que s’han recuperat. Però altres coses han requerit més enginy.

El primer que sobta és la magnitud de la batalla. Fins ara es pensava que en aquell temps podien haver-hi topades de grups més o menys reduïts de guerrers. Però la batalla de camp de Tollense va deixar centenars de morts, cosa que fa sospitar que molts altres devien sortir-ne vius i ens presenta una batalla que implica milers de guerres. Això vol dir que calia posar d’acord molts clans i que disposaven d’una organització militar més important de la que es pensava.

La batalla va durar només un dia, dos com a màxim, ja que les ferides que presenten les restes no mostren cap senyal de regeneració. Hi ha de tot. Caps esberlats, costelles apunyalades diverses vegades, ossos trencats. El normal d’una batalla cos a cos.

D’altra banda, sembla que els guerrers provenien d’indrets molt diversos, cosa que de nou ens porta a pensar en què la complexitat de l’organització militar no és tan senzilla com es pensava fins ara. Sabem que venien de llocs allunyats estudiant la composició d’isòtops dels àtoms de les seves dents. La part mineral de la dent es va formant amb elements continguts en els aliments i l’aigua que ingerim. Això fa que tingui una certa similitud amb el perfil geològic de la zona on vivim. Les dents dels soldats mostren una diversitat massa gran per ser tots de la mateixa zona. Molts sembla que venien del sud d’Europa, i altres del que ara és Polònia. En tot cas, no eren els pagesos d’allà agrupats en una banda per estomacar als de la vila del costat.

El motiu de la batalla no el sabem, és clar. No hi ha textos que recullin res el que va passar per allà en aquell temps. Però s’han trobat les restes d’un pont de fusta que travessava el riu en aquell indret. Potser van lluitar per controlar el pont, o potser un bàndol va aprofitar el pas del riu per part de l’enemic per atacar en un moment on defensar-se era més complicat.

Tampoc sabem qui va guanyar, però l’absència de restes, a part dels ossos i algunes armes, indica que els cadàvers van ser saquejats abans de llençar-los a l’aigua. De nou, el que t’imagines en cas de batalla de l’edat de bronze. Això també va evitar que fossin devorats per carronyaires.

I l’últim fet interessant s’ha descobert fent anàlisis de DNA. Ara sabem que cap d’aquells guerrers podia alimentar-se de llet. Encara no presenten la mutació que permet que actualment l’enzim lactasa es mantingui al llarg de tota la vida i que la majoria d’europeus incorporen. L’enzim és necessari per digerir la llet i en la majoria de mamífers es va deixant de sintetitzar en arribar a l’edat adulta. En el cas dels europeus, però, una mutació fa que aquesta desaparició no tingui lloc, de manera que podem prendre llet al llarg de tota la vida. El dubte era en quin moment va aparèixer aquesta mutació. Les dades dels guerrers de Tollense trenquen alguns esquemes, ja que implica que la mutació es va escampar per la població europea molt més de pressa del que es pensava. Segurament representava un avantatge evolutiu molt gran poder disposar d’un aliment com la llet durant més temps. Especialment en una època en què tampoc devien anar sobrats d’aliments.