Betelgeuse. Un nom preciós per una estrella que des de fa uns mesos s’ha posat en el punt de mira de tot aficionat a l’astronomia, ja que des de l’estiu passat la seva brillantor s’ha reduït a la meitat. No és poca cosa baixar la brillantor d’una estrella com Betelgeuse, que equival a vint sols com el nostre i amb una mida tan gran que si la poséssim al sistema solar, el seu perímetre estaria més enllà de l’òrbita de Júpiter. És tan gran que és de les poques que hem pogut fotografiar sense obtenir la imatge d’un puntet. Un gegant estel·lar, vaja! I no és una manera de parlar, ja que, estrictament, és una supergegant roja.

Betelgeuse és una estrella de les que constitueixen la constel·lació del gegant d’Oriò. Concretament la de l’espatlla del gegant. Allà on un replicant deia que havia vist naus d’atac en flames (però que a la traducció ho van canviar per un simple “més enllà d’Oriò”). Fa un any era la novena estrella més brillant del firmament, però ara ja ocupa la posició vint-i-u. És a dir, alguna cosa li passa a Betelgeuse i encara no tenim clar el que és.

Una possibilitat és que Betelgeuse estigui arribant al final de la seva vida i estigui a punt de convertir-se en una supernova. La seva mida fa que sigui probable i els astrònoms trempen amb aquesta possibilitat, però saben que és més aviat improbable. Els càlculs indiquen que efectivament un dia o altre haurà d’esclatar, però es calcula que serà al llarg dels propers cent mil anys. Això no vol dir que no esclati la setmana vinent, però resultaria sorprenent.

De totes maneres, resulta que de Betelgeuse en sabem més aviat poques coses. O millor dit, en sabem moltes però amb poca precisió. Per exemple, tot i que es diu que fa com vint sols, en realitat la seva massa es calcula que cau entre quinze i vint-i-cinc masses solars. Això de les vint només és el terme mitjà. La distància a la que es troba tampoc la tenim massa ajustada: entre quatre-cents i vuit-cents anys llum. Podem dir que no és l’estrella que tenim més apamada.

I, a sobre, sempre s’ha comportat de manera estranya. La seva lluminositat ha pujat i baixat notablement des que la seguim. Aquesta vegada destaca, ja que la baixada és la més marcada mesurada mai, però la realitat és que no tenim clara la causa, i amb una estrella tan variable cal anar amb peus de plom. Podria haver-hi una capa de pols passant entre nosaltres i l’estrella, podria ser que tingués taques solars com el nostre Sol i ara estigués en una època plena de taques, podria formar part d’un cicle de lluminositat que se’ns escapa, podria ser qualsevol cosa. I, considerant que les nostres dades tampoc són excessivament precises, també podria ser que s’estigui a punt de col·lapsar i convertir en supernova.

Això seria espectacular i durant un temps podríem veure la seva llum fins i tot durant el dia. De nit seria, de llarg, l’estrella més visible del cel i la constel·lació d’Oriò guanyaria encara més protagonisme. Que sí! Que ja sabem que és improbable, però que coi! Podem jugar amb la fantasia una mica.

D’altra banda, toca recordar, com sempre, que el que hagi de passar, ja deu haver passat en realitat. Si Betelgeuse hagués esclatat en una supernova, la llum de l’esdeveniment trigaria quatre-cents o vuit-cents anys a arribar aquí. Qui sap si la llum d’una de les explosions més grans que tenen lloc a l’Univers està anant cap a la Terra ara mateix!