Quan ahir parlava de l’origen dels noms dels aminoàcids n’hi va haver un que em va cridar l’atenció. L’ornitina és un aminoàcid no proteic. Això vol dir que no forma part de les proteïnes i no hi ha cap seqüència de nucleòtids del DNA que codifiqui per afegir una ornitina. Té altres funcions importants, però el que em va encuriosir no tenia res a veure amb la feina que fa al cos sinó en el que explicaven els indrets on vaig buscar l’etimologia. En molts casos posava que el nom era degut al fet que l’havien purificat a partir de l’orina dels ocells.

I aquí em saltaven les alarmes. Això era incorrecte amb tota seguretat. No podien purificar cap aminoàcid a partir d’orina d’ocell, més que res perquè els ocells no orinen.

Estem tan acostumats a ser com som que no ens plantegem alguns aspectes sorprenents del nostre cos. Per exemple, com és que tenim dos sistemes d’excreció? Eliminem femta i orina i ho fem per conductes separats. En canvi, els ocells, els rèptils i altres tipus d’animals tenen un únic conducte de sortida, la cloaca, per on eliminen tot el que s’han de treure de sobre.

La clau està en el nitrogen. Els animals han d’eliminar molècules que contenen nitrogen, especialment les derivades del catabolisme dels aminoàcids. Per fer-ho hi ha diverses opcions, però totes tenen un problema relacionat amb la toxicitat dels productes finals. Una opció és anar degradant les molècules fins que al final només queda amoníac. El problema és que no podem tenir massa amoníac al cos, ja que és molt tòxic. La solució és dissoldre’l en molta aigua, però això és un luxe que la majoria d’animals no es poden permetre. Per això, els animals que eliminen el nitrogen en forma d’amoníac, els anomenats animals amoniotèlics, són els que viuen al mar. Peixos i invertebrats aquàtics. El sistema tampoc és massa eficient, ja que cada molècula d’amoníac només conté un únic àtom de nitrogen.

Una altra solució, menys tòxica, és transformar-ho tot en urea. La urea és menys tòxica i també requereix menys aigua. Però encara cal dissoldre-la en aigua. Els mamífers són ureotèlics, és a dir que per eliminar el nitrogen fem servir urea dissolta en aigua (essencialment això és el pipí). A més dels mamífers, també ho fan servir alguns rèptils i amfibis. La urea és més eficient que l’amoníac en el sentit que cada molècula d’urea conté dos àtoms de nitrogen, de manera que el rendiment és molt millor.

I la solució menys tòxica, encara que energèticament és més costosa, és fer servir àcid úric per eliminar el nitrogen. L’àcid úric no es dissol en aigua, de manera que s’afegeix com una pasta blanquinosa a la femta i tot s’elimina pel mateix conducte. És el sistema dels ocells, insectes i molts rèptils. Són els animals anomenats uricotèlics. Això implica que la ornitina no es podia purificar a partir d’orina d’ocell.

No necessitar fabricar orina per eliminar el nitrogen té l’avantatge afegit que permet estalviar molta aigua. I finalment, des del punt de vista del rendiment, aquesta és la millor opció. Cada molècula d’àcid úric s’emporta quatre àtoms de nitrogen.

Una curiositat; hi ha un mamífer que fa servir àcid úric en lloc d’urea: el gos dàlmata.