Si un dia aneu per Dublin, no deixeu passar l’ocasió de visitar la biblioteca del Trinity College i, allà mateix, l’exposició sobre “el Llibre de Kells“. Aquest llibre manuscrit, increïblement il·lustrat, conté els evangelis junt amb algunes notes i comentaris. Però més que el text, el que crida l’atenció és el color i la delicadesa dels dibuixos que fan d’aquelles pàgines una obra d’art del cristianisme cèltic.

S’anomena llibre de Kells perquè es va recuperar de l’abadia de Kells, un poble situat al nord de Dublin. Això podria fer pensar que el manuscrit el van fer els monjos d’aquella abadia, però la cosa és més complicada. Sembla que en realitat el van fer a l’abadia de Iona, situada a l’illa escocesa del mateix nom (també val la pena fer-hi una visita!). El cas és que l’abadia d’Iona estava massa exposada als atacs dels vikings i, en un moment donat, els monjos van haver de fugir i marxar cap a Kells, que era un monestir de la mateixa orde.

De manera que el llibre de Kells, probablement es va escriure a Iona. Però com que el van trobar a Kells, doncs ja li va quedar el nom. Això recorda que cal anar amb compte amb els noms, ja que moltes vegades indiquen la primera informació disponible sobre alguna cosa, però que no necessàriament és la més acurada.

En biologia hi ha una proteïna anomenada “Factor de necrosis tumoral” (o TNF, per les sigles en anglès). Amb aquest nom semblaria que la seva funció és matar els tumors causant-los una necrosi. Això seria genial i potser permetria disposar d’un tractament contra el càncer. Per desgràcia, el nom és enganyós i la seva funció no és matar tumors sinó controlar la resposta inflamatòria. En els primers experiments es va veure que la seva presència feia que alguns tumors morissin, però no era pel TNF, sinó perquè aquest activava la inflamació i allò, en les condicions particulars d’aquell experiment, li anava malament al tumor. El nom ja li ha quedat, però ara no en fem massa cas del seu significat.

Això dels noms pot resultar encara més embolicat si diferents grups de científics descobreixen una proteïna de manera independent. Aleshores passa que cadascú li posa un nom relacionat amb l’experiment que feia quan la va descobrir i la feina és després esbrinar quina és, realment, la funció principal.

Jo vaig treballar molt temps amb una proteïna anomenada “Proteïna associada a la pancreatitis (o PAP)”, ja que la van identificar en pacients de pancreatitis. Però una altra proteïna, anomenada Reg3, ja que participava en processos de Regeneració, va resultar ser la mateixa. I una que li van posar el nom d’HIP, ja que l’havien trobat en mostres d’hepatocarcinoma, d’intestí i de pàncrees, també era la mateixa. Una altra la van batejar com p23, simplement perquè van identificar un grapat de proteïnes noves i aquesta era la número 23 de la llista i, de nou, era la mateixa.

Encara té més noms, però ja us podeu imaginar que l’embolic està servit. Al final cal reunir-se i posar-se d’acord en quin es deixa definitivament. Però mentrestant el més important és no deixar-se enredar pel que suggereix el nom. Igual que el llibre de Kells, que sí que tenia alguna relació amb Kells, però no era originari d’allà, el nom d’una proteïna pot suggerir alguna de les seves funcions, però no necessàriament la més important.