Una de les coses més absurdes d’aquests temps, són tota la colla dels que intenten negar l’existència del virus, la gravetat de la pandèmia i l’eficàcia de les PCR. En particular aquests últims fan gràcia perquè deixen anar molts disbarats confiant en el fet que gairebé ningú ho notarà. Després de tot, poca gent sabia com funcionava una PCR fins fa quatre dies. Per exemple, afirmen que el mateix inventor de la tècnica, el premi Nobel Kary Mullis ha dit que no serveix per detectar el virus. Un fet altament improbable, ja que en Kary Mullis va morir fa un parell d’anys.

També he vist qui deia, tot cofoi, que no servia, ja que la PCR detecta DNA i el coronavirus de la Covid-19 és de RNA. Aparentment hi ha qui creu que els científics som tan rucs que no hi havíem pensat i que no sabem com fer còpies de DNA de qualsevol molècula de RNA.

Però una crítica curiosa era la que deia que la PCR no és de fiar, ja que només detecta uns dos-cents nucleòtids mentre que el genoma del virus en té gairebé trenta mil. Aquesta pot semblar una crítica raonable que pot servir d’excusa per entendre la filosofia de la tècnica. La base molecular és senzilla. Hi ha enzims que poden duplicar el DNA. Si fem que dupliquin el del virus (que és RNA però que ja haurem transformat en DNA) una vegada i una altra, podem veure quant triguem a tenir per exemple deu milions de còpies. Si d’entrada teníem cinc milions, només caldrà un cicle, però si teníem només deu còpies, ens caldrà fer vint cicles. Com menys cicles calguin, més virus teníem. Coses del creixement exponencial. Però com ho fem per fer copies només del virus i no de tots els altres DNAs que hi hagi a la mostra?

Doncs triant un fragment del DNA del virus que només el tingui ell i fent que el sistema de còpia només funcioni a partir d’aquell fragment.

Si et planten dins una biblioteca on els llibres no estan ordenats de cap manera i et diuen que trobis tots els exemplars de “El Quijote”, no et cal llegir-los tots. N’hi ha prou amb buscar els que tenen un fragment on hi posi “en un lugar de la Mancha, de cuyo nombre no quiero acordarme“. Imagina que tinguessis una màquina que pot llegir tots els llibres i que quan detecta aquest fragment fa una fotocòpia de la pàgina. Deixes que ho faci i quan acabi la tornes a posar en marxa, de manera que faci fotocòpies de nou, però, a més de l’original ara també la farà de la fotocòpia anterior que, naturalment conté el fragment. Després tornes a fer-ho, i així unes quantes vegades. En poc temps només et caldrà contar quantes piles de fotocòpies van apareixent per la biblioteca i sabràs el nombre d’exemplars inicials que tenies.

Però un moment! Potser hi ha llibres que no són el Quixot però que contenen aquest fragment. Podrien ser un tractat sobre literatura espanyola o un recull de frases famoses de llibres. La PCR ens obliga a ser una mica més acurats. El que fem serà buscar llibres que tinguin aquell fragment i que, a més, 1329 lletres més endavant en tinguin un altre que posi “ningunos le parecían tan bien como los que compuso el famoso Feliciano de Silva“.

Ara canvieu fragment del text per fragment de la seqüència genètica i ja tenim la idea base de l’especificitat del test de PCR. En realitat encara es fa més precís i es busquen no un sinó dos fragments diferents del genoma del virus. És com si del Quixot demanéssim detectar aquest text del principi i també un altre d’un capítol diferent. Per considerar-ho positiu han de detectar-se els dos. En un test negatiu no se’n detecta cap i l’irritant resultat indeterminat és quan en detecta un però no l’altre.

D’altra banda, una de les feines més importants que es va fer al principi va ser buscar seqüències que tingués el virus de la Covid-19 i que no tinguessin altres coronavirus. Seguint amb l’exemple del Quixot, segur que el que es triaria no seria el conegut fragment del començament, ja que pot estar en molts altres llibres.

No cal dir que la perfecció absoluta no existeix i que poden haver-hi problemes. Però aquells que diuen que no resulten fiables s’haurien d’informar una mica abans de parlar.