Si no volem fer servir el virus de la Covid-19 per fabricar una vacuna, i fer servir únicament proteïnes aïllades del virus ens sembla insuficient, tampoc s’acaba el món. Avui en dia podem fer moltes coses gràcies a les tècniques de la biologia molecular. I una de les que està més avançades en la cursa de les vacunes són les basades en els anomenats “vectors virals“.

L’estratègia és senzilla. Comencem triant un virus que no ens causi cap malaltia o que en causi una de molt lleu (el que anomenem “vector”) i tot seguit li afegim el gen que correspon una proteïna del virus de la Covid-19. Això farà que a la superfície del virus vector hi aparegui una de les proteïnes del virus de la Covid-19. El vector ens infectarà sense causar-nos cap malaltia, però sí que estimularà els nostres limfòcits. Ells només detectaran un virus amb una proteïna nova a la superfície. Si un altre dia apareix el de la Covid-19, el sistema immunitari reconeixerà la proteïna contra la qual ja s’ha entrenat i atacarà immediatament al virus.

La gràcia és que tindrem totes les respostes de defensa associades a un virus actiu, però cap dels inconvenients de la malaltia. La proteïna que genera immunitat estarà detectable pels nostres limfòcits, també estarà dins algunes de les cèl·lules infectades pel virus vector i els sistemes de destrucció de virus i presentació de proteïnes als limfòcits seran els normals, de manera que la immunitat hauria de ser tan bona com si fos pel mateix coronavirus.

La clau és triar un bon virus vector per fer la feina. El més habitual és un adenovirus que, com a molt, ens causa refredats. La metodologia ja es coneix bé i podem modificar adenovirus introduint-li’ls el gen de la proteïna en espina de la Covid-19. Però, és clar, ni la biologia ni la medicina són ciències exactes i el dimoni està en els detalls.

Un dels problemes que tenen els adenovirus que causen refredats és que molts de nosaltres ja hem passat refredats causats per ells i, per tant, ja estem immunitzats contra l’adenovirus. En aquests casos, quan ens injectin la vacuna, el nostre sistema immunitari identificarà primer que res l’adenovirus i l’eliminarà abans que pugui generar cap resposta immunitària contra la proteïna del coronavirus.

Aleshores apareix una segona estratègia. Podem agafar un adenovirus similar però que no hagi infectat a ningú. En aquest cas el triat és un adenovirus de simi. Un virus que infecta als ximpanzés i contra el que, en principi, cap de nosaltres hauria d’estar immunitzat.

Un altre detall amb aquestes vacunes és que es poden triar vectors que no es multipliquin dins les nostres cèl·lules o altres que sí que ho facin. La clau és triar intensitat de la resposta immunitària i efectes secundaris de la vacuna.

Ara mateix hi ha quatre vacunes en la fase tres del desenvolupament basades en aquesta tecnologia. La famosa vacuna d’Oxford i Astra-Zeneca, funciona amb aquesta tecnologia, igual que una de russa, una de xinesa i una d’Israel. Tinc entès que la d’Oxford és feta amb adenovirus de ximpanzé i les altres es fan amb adenovirus humans. Però no són els únics i n’hi ha prop de cinquanta més en diferents estadis de desenvolupament. Si hi afegim els que estan encara en fase de laboratori, l’anomenada “etapa preclínica”, ja són més de cent cinquanta.