Amb l’arribada de la calor, cada vegada vindrà més de gust agafar un bon tall de síndria (Citrullus lanatus) per refrescar-se. Potser per això no hi havia millor moment que ara per publicar un treball on identifiquen l’origen d’aquesta fruita. Fins fa poc es pensava que les síndries modernes provenien d’un fruit similar de Sud-àfrica, però ara les coses han canviat i l’origen s’ha desplaçat cap al nord. A l’Egipte faraònic.

Concretament, la planta original és l’anomenat meló de Kordofan (Citrullus lanatus subsp. cordophanus), una planta del Sudan el fruit de la qual és blanquinós i ple de llavors. Per dins pot recordar un cogombre, però sense el puntet amargant d’aquests.

Els investigadors han fet servir diferents pistes per apuntar a l’avantpassat de la síndria. Han fet l’anàlisi genètica de moltes plantes de la família, de síndries modernes i de llavors trobades en tombes egípcies per establir parentius. També han identificat dibuixos de l’antic Egipte on apareix el que semblen ser melons de Kordofan o potser primeres versions de síndries. Això indica que fa mil·lennis ja es consumia síndries a l’antic Egipte.

I pel camí han pogut anar refent els canvis genètics que ha patit la planta a mesura que els humans la creuaven i recreuaven per aconseguir fruits més grans, més dolços. També va resultar que la síndria anava agafant color més vermell per dins, ja que els gens lligats a la dolçor també afecten el color.

Una cosa bona d’aquesta recerca ha sigut identificar alguns gens que s’han anat perdent i que interessaria recuperar. Les síndries actuals són molt sensibles a malalties, mentre que els melons de Kordofan són força més resistents. En el camí de domesticació, la síndria va perdre alguns gens que li donaven resistència a malalties. Si es poguessin reincorporar al seu genoma, els productors tindrien fruits més resistents i potser caldria menys tractaments per mantenir-les lliures de malalties.

Una fruita tan bona com la síndria era normal que ràpidament s’escampés per tot el món. Del Sudan original el seu conreu va anar seguint el Nil fins a arribar al nord i escampar-se per Aràbia i va anar escampant-se cap a l’est. Amb el descobriment d’Amèrica va passar de seguida cap a l’altra banda de l’Atlàntic. Els colonitzadors europeus la van portar cap Amèrica del Nord i amb els traficants d’esclaus va arribar a l’Amèrica del Sud.

Aquí va arribar de mans dels àrabs i el nom amb què el coneixem, “síndria”, deriva de l’àrab sindiyyah, que vol dir “de la regió de Sind” una zona del Pakistan. A molts altres indrets del planeta es coneix amb diferents versions de “meló d’aigua”. Un nom escaient, ja que és dels fruits que té més aigua. Més del 90% del pes de la síndria és aigua. Ja és normal que sigui tan refrescant!